Sovint penso en terres llunyanes,
en mars immenses d'amor...
Imagino mil muntanyes,
cims coberts de neu i amargor.
L'aire els records s'emporta,
fent ballar el cor cap un futur incert;
guaito el carrer des de la teulada,
miro sense ser vist.
Ressonen les últimes campanades
pels carrers grisos i humits;
gent corrent buscant refugi,
fugint de la poruga pluja que cau.
Poc a poc tot s'enfosqueix,
la lluna està perduda
i els estels s'han adormit.
T'he esperat fins a l'albada
però no has vingut.
Sovint penso en terres llunyanes
en mars immenses d'amor...
(OdlV - 12/03/1991)
No hay comentarios:
Publicar un comentario