ABSÈNCIES PRESENTS

(del recull <<Amors Urbans>>)

Creuar oceans per saber

que és real el que sento,
creuar oceans
i seria tan fàcil creuar la ciutat;

la distància fa més forta
la teva presència absent,
sento l’absència
del que no s’ha tingut mai.

Miratges incerts
que confonen les estacions,
baixar de l’avió
i saber que no hi ets;
tornar a creuar pels teus carrers
que potser no van ser mai
ni teus ni meus.

Renunciar a una espera
que no porta a enlloc
per seguir caminant,

no renunciant a veure sortir el sol
no renunciant a veure el cel
cada matí a la Marbella.

Tornar a apostar per persones reals,
no per paraules boniques

sinó per paraules tendres de cors de carn,
no per petons furtius quasi bé robats
sinó per aquells saborosos de veritat,
no per carícies ansioses amb tocs desesperats
sinó por abraçades profundes en llibertat.

(OdlV – 22/12/2013)

ANAR I TORNAR

(del recull <<Amors Urbans>>)

Tu te’n vas  i jo me’n vaig,
es repeteix la història
d’incerteses i rareses,

de posar ordre
i malgrat tot deixar-se descol·locar
per un present inesperat
buscant matins a cop de bicing.

Hi pensaré mil vegades
i mil cops t’esperaré
a plaça universitat,
mil cops prendre un cafè
mil cops tots nous

cada instant que es retroba la mirada

quelcom torna a brillar.

Tu te’n vas i jo me’n vaig,
tu tornes, jo torno
te’n tornes a anar,
me’n torno a anar;

tornaràs?

(OdlV – 15/12/2013)

NO T'ESCAPIS

(del recull <<Amors Urbans>>)

No t’escapis ara,
ara que ja hem compartit

el cap vespre i el trenc d’alba;
ara que començo a entendre la teva veu,
ara que tots els carrers em porten irremeiablement a tu.

Quaranta vuit hores
són tota una vida
en una nit de Barcelona;

quaranta vuit hores
són eternes i breus

al teu costat.

No t’escapis ara,
ara que ja saps
qui sóc de nit i de dia;
ara que dominem el llenguatge de les mirades
ara que totes les estacions de metro m’aboquen a tu.

(OdlV – 09/12/2013)

PREGUNTAS Y PALABRAS

Palabras que fluyen enloquecidas,

palabras del momento
que retoman conversaciones pasadas

en el ahora;
melodía nuevas
que suenan a toda una vida,
risas compartidas
que ensanchan el corazón,
instantes robados
que sosiegan;

palabras y risas
que van derrumbando barreras;

Manos tendidas tímidamente
esperando respuestas
a preguntas disimuladas,
pasando del miedo al reto.

Si por primera vez te miro a los ojos,
¿podrás aguantar mi mirada?,
si por primera vez  te miro a los ojos,
¿sabrás entender mis palabras?.

¿sabrás ir más allá?,

¿serás capaz de leer todas mis historias
jamás contadas?,

¿dejarás que me acerque sin miedo?

(OdlV – 30/11/2013)

MÚSIQUES

(del recull <<Amors Urbans>>)

Músiques que et trenquen per dins
al voltant d’una copa
al costat d’una barra de bar
esperant un whatsapp.

Músiques que fan riure i plorar
quan tornes al punt de partida
en una cantonada qualsevol
d’una ciutat encisadora.

Músiques que odies i estimes
a parts iguals
que retornen el desig i l’angoixa
sense cap concessió.

Músiques que ressonen
com un concert inacabat
en mig del brunzit incessant
d’uns temps accelerats.

(OdlV – 14/11/2013)

A MIG CAMÍ

(del recull <<Amors Urbans>>)

Assaboreixes les anades i tornades,

les trobades allunyades,
els carrers amics
a mig camí entre el record i el present.

Intentant retenir
a la memòria feble
tots i cadascun dels moments ;
intentant copsar

totes les persones creuades,
les mirades, les carícies,
fins i tot els petons furtius ;

intentant saber
si era en aquella ciutat,
en aquell carrer, en aquell llit.

Intentant mirar

de cua de l’ull
a qui fa veure que no mira;

intentant reconèixer
en aquells llocs,
distants somriures,
petites complicitats;

intentant fer

més lleugera
una espera que mai acaba.

Assaboreixes les anades i tornades,

les olors de les sales d’espera,

els paisatges canviants

a mig camí entre el record i el present.

(OdlV – 12/11/2013)

HOY QUE LLUEVE

Decido hoy que llueve,
aunque nadie lo sepa,
coger el autobús;
decido dejarme llevar
sin ninguna parada final.

Decido hoy que llueve,
aunque nadie sacó el paraguas;
olvidar las horas;
decido no buscar
tan solo estar.

Decido hoy que llueve,
aunque hace sol,
mirar tranquilamente;
decido poner distancia,
ahuyentar el dolor.

(OdlV – 10/07/2013)

CAPÍTOL FINAL

(del recull <<Amors Urbans>>

Quan no quedi cap racó on anar,
cap carrer per caminar,
aquí em trobaràs;
quan hagis tastat tots els llavis,
quan hagis begut totes les copes,
sabràs que malgrat tot,
sols, tan sols jo
ofereixo el somriure més profund,
aquell que obre totes les portes.

Quan hagis mirat tots els ulls,
quan hagis escoltat totes les músiques,
aquí em trobaràs
fresc i sincer,
sense paraules, sense excuses
per arribar al moll del teu os
per tal que sàpigues que serà llavors
que començarà la trobada,
l’aventura.

Quan hagis viscut set vides,
quan hagis guanyat totes les maratons,
no sé per què, però jo estaré aquí
però potser serà massa tard.

No necessito que em provoquis,
no necessito ironies àcides,
no vull falses paraules,
no vull autoanclatges il·lusoris,
no vull ser captiu de l’esperança,
no.

Hauré begut totes les copes
i continuaré tremolant,
hauran passat cent anys
i encara abaixaré els ulls al mirar-te.

Podria fugir, escapar
però en cada cantonada
de cada ciutat
allà hi seràs.

Podré imaginar-me que ja ets passat
però et colaràs en cada racó del futur;
em podran cridar en mil llengües
però tan sols el meu nom
xiuxiuejat per tu
em farà vibrar;
cap història, cap sorpresa
podrà fer-te oblidar.

Dius que faig por,
no em jutgis
perquè jo no et jutjaré;
dius que faig por...
por per estimar,
por per sentir en terra erma,
por per voler somriure
en mig de la grisor,
por per voler anar més lluny...
Igual que tu?

Per què tu?
Tu de que tens por?.

No vull un cor captiu;
quan t’hagis anat
qui xiularà a les meves oïdes?,
qui vetllarà  els meus somnis?.

Sóc captiu de mil dies,
de mil setmanes,
de mil contradiccions,
captiu d’algú que no ha de ser.

Assedegat d’un coneixement
que no arriba,
robant carícies esquives
de pells que no són la teva,
somriures que van adreçats
a d’altri,
consumint cocktails amargs,
o combinats edulcorats de vida light
que no resisteixen la prova
d’una nit de passió;
captiu d’un desig ignorat,
d’una melangia absurda
que confon picades d’ull
amb batecs de cor
que no sé a qui van adreçats.

Encara que vull,
no puc envejar,
no puc perquè sóc jo
qui t’ha somniat a cada instant
des de que et vaig sentir a prop,
des de que et vaig olorar,
des de que em vas abraçar.

Et queixes del meu silenci,
la meva distància....
Sí, són reals,
no és cap posat,
no és cap estratègia
de galant desesperat;
és pura supervivència,
és senzillament lluita,
lluita per poder despertar
car la temptació de caure adormit
avui, aquesta nit, demà
i totes les nits d’un futur incert
són massa grans.

Escolto cançons
d’un aire aparentment feliç
però tu i jo sabem que no és així...
vull que m’estimis
sense submissió,
sense por....

en un altre moment
t’hagués dit que estaria esperant
però avui no;
avui mana el cap i no el cor.

Com brillar en l’obscuritat més absoluta?

com resistir les espurnes de cors lleugers
que s’ofereixen voluptuosament?

Sigues valent,
perquè sense saber-ho
tal vegada sigui un àngel
que s’esvaeixi l’albada menys pensada.

(OdlV – 08/04/2013)

SI SUPIERAS

Si supieras lo que siento
cuando en la cercana distancia
cierro los ojos y veo tus ojos;
si supieras el dulce escalofrío
que me recorre
al leer tus mensajes absurdos;
si supieras la ilusión
que nace tímidamente,
por cada sonrisa, por cada guiño.

Todo es nuevo,
nada es huída
porque eres presente sin lastres,
descubrimiento pausado
sin prisas.

Si supieras lo que siento
cuando intento olvidarte
sabiendo que no es lo que quiero;
si supieras que mi lenguaje
es tu lenguaje,
y mi deseo tu deseo.
si supieras que mis laberintos
solo tienen una puerta
que lleva a ti.

(OdlV – 30/03/2013)

DESANDAR

Necesitaría llorar todas mis lágrimas

hasta secar mi lagrimal,

necesitaría arrancar el corazón

que late inconsciente para olvidar.

La razón conduce por caminos

que el corazón se niega a seguir,

el vacío se va colando sin piedad

por todos y cada uno de los poros.

Necesitaría borrar muchos instantes

que han quedado tatuados en la eternidad,

obviar las sonrisas, las palabras, las bromas;

desandar tercas ilusiones.

Los ojos profundos confunden

realidad con el desnudo ideal,

momentos compartidos

tan solo en el umbral.

Necesitaría arrancar los sentidos

anestesiar mi vista, mi oído, mi sensibilidad,

necesitaría mil inviernos

para dejar tu primavera atrás.

(OdlV – 21/03/2013)

A LA CIUTAT

(del recull <<Amors urbans>>)

Boig en una ciutat vestida d’hivern,
boig que treu la llengua,
boig que se’n riu de tot,
boig per sentir sense esperar,
malgrat els teus instants
camino endavant.

Cercant les mans veritables,
cercant les mirades netes
amagades rera un teclat,
rera pors d’infants
rera llistes d’aventures

i tanmateix vivint el present.

No deixant-me temptar
per les presses i els somnis de futur;
respirant fort,
xop fins el moll de l’os
de tu, del teu somriure,
de la teva mirada, de la teva olor.

Línies confoses dels carrers de la ciutat
que apropen i allunyen;
músiques escoltades compulsivament
per acaronar el cor
mentre arriba la carícia plena,
per oxigenar les venes de l’ànima,
per perfumar amb notes dolces
tots i cadascun dels meus records.

Caminaré, caminaré, caminaré;
ara més que mai
somniaré i anhelaré
però no pidolaré
car aquest camí és voluntari,
camí sense fi que porta a sentir;
no caldran cercadors
car serà aquell instant concret

que equivaldrà a una eternitat

(OdlV – 04/03/2013)

CRUZANDO EL FUEGO

No guardaré el secreto,

revelaré lo escondido,

revelaré la fuerza larvada,
revelaré mi brillo

ahora sí, ahora puedo.

Ven es el momento
no hará falta correr,

tómate tu tiempo,
saborea cada paso,
no te limites no me limites.

Duerme hoy conmigo,

si quieres comparte mi sueño;

y yo compartiré el tuyo
pero que sea sin miedos,

sin medias tintas ni sinsentidos.
.

Te espero tranquilo,

sin creencias estúpidas,

te espero consciente

y ya no tiemblo ni ansío,

respiro hondo y vivo.

(OdlV - 16/02/2013)

SI VOLS VENIR

(del recull <<Amors urbans>>)

T'he trobat inesperadament,

en mig d’aquesta gran ciutat,

en mig de temps tristos

que per molt que ho intenten

no em treuen l’il·lusió,

i estic aquí brillant per si vols venir.

Aquest cop no aniré darrera,

avui espero sense pressa,

perquè m’estimo i t’estimo,

perquè vull regalar-te coses

però no a qualsevol preu,

sempre des de la serenor,

des de la pau,

des de el que sóc jo.

Crec veure camí,

crec parlar un secret llenguatge comú,

si és al teu costat millor

hi jugaré fort,

si hi nedo ja no faltarà

guardar la roba,

si me la roben tant me fa,

millor que viure en l’ambigüitat.

Tan mateix

no pidolaré emocions,

no deixaré de ser jo,

sumaré amb tu

però no em restaré,

seré tendre però també fort.

(OdlV – 30/01/2013)

AHORA

Escribo en silencio

todos los gritos

de mi interior,

retiro una a una

todas las capas

que no me dejan sentir,

cauterizo sin melancolía

heridas crónicas,

resbalo suavemente

de la teoría a la práctica,

sueño sueños 

que no son ensueños,

miro adelante sin huir

mientras una brisa de invierno

acaricia las calles

y repite sin cesar

ahora, ahora, ahora

incluso en tiempos

aparentemente oscuros,

toca vivir.

(OdlV – 17/01/2013)

SOMNIANT

(del recull <<Amors Urbans>>)

Continuo somniant,

continuaré somniant,

no obriré els ulls

fins que no sàpiga

que despertaràs al meu costat.

Necessitaria plorar totes la llàgrimes
d’una vida,
d’una vida que m’és aliena,
per poder viure;
necessitaria oblidar Icàries,
les antigues
i les que una imaginació perversa
em fa creure que poden ser.

Llavors,
llavors segur,

aquell matí despertaré

et miraré als ulls i diré...

Ara si!

ara si amor,

ara sóc lliure per estimar
sense paranys, sense penyores.

Em quedaré esperant
en aquest instant,

aliè a les músiques estridents,
aliè als sorolls d’aquesta ciutat;
gaudint dels primers batecs
i si no desperto
perquè potser no hi ets,

no passarà res.

Restaré seré,
feliç perquè et vaig mirar a l’ànima,

feliç d’haver-te conegut;

però tan mateix no renunciaré
i si fa falta em quedaré adormit
 

(OdlV – 12/01/2013)

DESPERTANT

(del recull <<Amors Urbans>>)

Camino per una conscient incertesa,
resto impacient a la teva espera,
a l’aguait d’una caiguda d’ulls,
d’un somriure que alliberi el meu cor;
on cada instant que passi
deixi enrera les cerques impossibles
de pau, de serenor, d’il·lusió.

Canviaria cada nit, cada hora
d’angoixosa i enganyosa solitud,
per un segon al teu costat,
per compartir un sol capvespre
amb sabor a eternitat,
per besar fugaçment els teus llavis,
per acariciar-te tímidament de passada
.

Desperta’m els sentiments endormiscats,
les confoses melangies de tendresa i carn;
desperta’m l’alegria perduda,
el foc que s’ha apagat;

desperta’m a la veritable vida,
a l’aventura de sentir, de respirar;

desperta’m , dona’m la mà;

serà aquest cop o mai.

(OdlV – 09/01/2013)