domingo, 14 de abril de 2013

CAPÍTOL FINAL

(del recull <<Amors Urbans>>


Quan no quedi cap racó on anar,
cap carrer per caminar,
aquí em trobaràs;
quan hagis tastat tots els llavis,
quan hagis begut totes les copes,
sabràs que malgrat tot,
sols, tan sols jo
ofereixo el somriure més profund,
aquell que obre totes les portes.

Quan hagis mirat tots els ulls,
quan hagis escoltat totes les músiques,
aquí em trobaràs
fresc i sincer,
sense paraules, sense excuses
per arribar al moll del teu os
per tal que sàpigues que serà llavors
que començarà la trobada,
l’aventura.

Quan hagis viscut set vides,
quan hagis guanyat totes les maratons,
no sé per què, però jo estaré aquí
però potser serà massa tard.

No necessito que em provoquis,
no necessito ironies àcides,
no vull falses paraules,
no vull autoanclatges il·lusoris,
no vull ser captiu de l’esperança,
no.

Hauré begut totes les copes
i continuaré tremolant,
hauran passat cent anys
i encara abaixaré els ulls al mirar-te.

Podria fugir, escapar
però en cada cantonada
de cada ciutat
allà hi seràs.

Podré imaginar-me que ja ets passat
però et colaràs en cada racó del futur;
em podran cridar en mil llengües
però tan sols el meu nom
xiuxiuejat per tu
em farà vibrar;
cap història, cap sorpresa
podrà fer-te oblidar.

Dius que faig por,
no em jutgis
perquè jo no et jutjaré;
dius que faig por...
por per estimar,
por per sentir en terra erma,
por per voler somriure
en mig de la grisor,
por per voler anar més lluny...
Igual que tu?

Per què tu?
Tu de que tens por?.
No vull un cor captiu;
quan t’hagis anat
qui xiularà a les meves oïdes?,
qui vetllarà  els meus somnis?.
Sóc captiu de mil dies,
de mil setmanes,
de mil contradiccions,
captiu d’algú que no ha de ser.

Assedegat d’un coneixement
que no arriba,
robant carícies esquives
de pells que no són la teva,
somriures que van adreçats
a d’altri,
consumint cocktails amargs,
o combinats edulcorats de vida light
que no resisteixen la prova
d’una nit de passió;
captiu d’un desig ignorat,
d’una melangia absurda
que confon picades d’ull
amb batecs de cor
que no sé a qui van adreçats.

Encara que vull,
no puc envejar,
no puc perquè sóc jo
qui t’ha somniat a cada instant
des de que et vaig sentir a prop,
des de que et vaig olorar,
des de que em vas abraçar.

Et queixes del meu silenci,
la meva distància....
Sí, són reals,
no és cap posat,
no és cap estratègia
de galant desesperat;
és pura supervivència,
és senzillament lluita,
lluita per poder despertar
car la temptació de caure adormit
avui, aquesta nit, demà
i totes les nits d’un futur incert
són massa grans.

Escolto cançons
d’un aire aparentment feliç
però tu i jo sabem que no és així...
vull que m’estimis
sense submissió,
sense por....
en un altre moment
t’hagués dit que estaria esperant
però avui no;
avui mana el cap i no el cor.

Com brillar en l’obscuritat més absoluta?
com resistir les espurnes de cors lleugers
que s’ofereixen voluptuosament?
Sigues valent,
perquè sense saber-ho
tal vegada sigui un àngel
que s’esvaeixi l’albada menys pensada.

(OdlV – 08/04/2013)